Des-construccions

La manera de mirar el nostre entorn quotidià és diversa. Podem observar allò que tenim davant i posar-hi etiquetes que corresponen a la nostra idea de com ha de ser una casa, un camí, una farola, una fulla... podem veure quines són les seves característiques essencials , les que ens permeten classificar aquests objectes dins d’un calaix. Altres vegades la nostra mirada vagareja, no busca informació; en aquest comportament ociós del mirar seran uns altres els elements que ens cridaran l’atenció: la pintura bufada d’una façana, el dibuix que tracen els cables elèctrics quan es creuen damunt nostre, una rajola esquerdada... ens fixem en allò accidental, allò que no significa res per si mateix.

El treball de Svantje Bußhoff pren com a punt de partida aquesta visió dislocada de l’entorn, que defuig l’esperit pragmàtic que s’imposa en el dia a dia. Buscarà en allò que és petit, intranscendent nous significats.

Aquest procés de destrucció de les classificacions i les estructures va començar quan l’artista buscava allunyar-se del suport pictòric tradicional. Interrogar-se sobre la superfície convencional de la tela la portarà a experimentar amb els teixits, en modifica els estampats, en desfà les trames... n’identifica primer l’estructura per després atacar-la. Els materials són els que provoquen la creació de nous reptes, són la base del procés de treball. Els primers materials són les teles: cortines brocades o de puntes, tapets, mostraris de blondes i puntes o d’altres teles, teixits de punt... També el paper serà un altre bast camp a explorar, on hi podem trobar des de llibres de comptabilitat, patrons, rotllos de pianola, plànols... són aquests materials trobats de forma atzarosa, que ja tenen una vida anterior i que en les mans de l’artista en viuran una de nova perdent la essència que els és suposada i desvelant-ne una de nova.

Treballar amb una superfície no convencional, que no té unes normes de treball preestablertes fa que Bußhoff generi les seves pròpies normes de treball , normes que per altra banda no buscaran un resultat final i que a vegades seran modificades en el procés de treball. És un procés de treball sistemàtic sobre l’objecte que es vol descompondre. La repetició es necessària per oblidar-se de la recerca d’un objectiu.

Els treballs que trobem aquí formen part d’una sèrie que té com a punt de partida els plànols arquitectònics. Els plànols presenten una sèrie de signes que en permeten la interpretació, aquesta és la seva raó de ser. Quan els observem podem situar les parets , les portes, les finestres... també podem veure quines són les parts essencials perquè l’estructura resisteixi, on són les parets mestres... En el procés de descomposició que Bußhoff aplicarà als plànols en desapareixeran aquests trets essencials, s’esborren les línies que ens puguin portar a la lectura correcta/convencional del plànol per donar lloc a composicions on les línies, els cercles, els diversos elements es presenten d’una nova manera, el fet que en desapareguin les unions tradicionals fa que la composició esdevingui quelcom abstracte, que es nega a la explicació. Apareix una nova relació entre els elements que res té a veure amb la representació en pla d’un edifici. Allò minúscul, allò que per si sol no hauria de tenir significat esdevé el centre. El procés ens permet descobrir la bellesa d’aquests petits elements, descobrir el valor del detall i que aquest es converteixi aquí en protagonista.

Cèlia Flores

(text per l'exposició a Sala Coma Estadella, CAAT Lleida 20/01-10/02/2012)